Alternative Information Center, Comunitat Drusa, BDS i Muayad Alayan

poster_13436817 d’agost

Avui ens hem aixecat tard, ha estat el primer dia que no hem hagut d’agafar el bus ben d’hora per desplaçar-nos. Totes les xerrades han estat en un espai molt proper a l’hotel.

La primera xerrada ha estat per part de l’Alternative Information Center. El representant que ha estat amb nosaltres ens ha fet una breu introducció del context de l’ocupació de Palestina per part de l’Estat sionista d’Israel.

Ha estat molt interessant, ja que com a sociòleg ens donava la informació des d’una perspectiva diferent que no havíem escoltat fins avui.

Ens ha afegit un punt nou sobre la Unió Europea que no havíem tractat, el control del món àrab i la guerra de Síria. Orient Mitjà és un punt estratègic clau per diferents motius: control del gas, control dels mars calents i control de mercats i energia. Aquesta lluita pel control també l’hem de tenir en compte per Palestina. L’ocupació té molts interessos econòmics, polítics i de poder que formen part del model i l’estratègia sionista.

La segona xerrada del matí ha estat la de l’organització Orfud (significa “oposar-se”). Aquesta ha estat especialment interessant pel fet que moltes de les que formem la brigada hem descobert l’existència de l’ètnia drusa. La comunitat drusa és una comunitat minoritària musulmana que apareix al segle XI al sud de Síria, Palestina i Jordània.

Des del primer moment Israel va intentar crear una divisió entre la diversitat que conforma el poble palestí, sobretot separant les druses de les cristianes i àrabs. Primer, mentint sobre la història de la comunitat drusa dient que aquesta sempre havia pactat amb el poder. Seguidament, mostrant una falsa aliança entre els drusos i els jueus en termes religiosos.

Al 1967, amb l’ocupació de Palestina, Israel instaura el servei militar obligatori, però aquest només ho esdevé per jueus i drusos.

Des d’aquest moment comença la lluita de la comunitat drusa perquè els seus joves no hàgin d’ingressar a l’exèrcit israelià. El 50% de drusos es nega a fer el servei militar comportant-los a molts d’ells mesos de presó.

Orfud com a organització neix fa 4 anys amb els objectius d’oposar-se al servei militar i al sionisme, i de recuperar la seva identitat palestina.

Un cop acabada la sessió del matí hem dinat allà mateix Manakish, eren boníssimes! Després, algunes hem fet migdiada i les altres hem fet un cafè per continuar ben despertes les xerrades de la tarda.

Hem començat amb una companya del BDS. Ens ha explicat com portaven a terme cada una de les 3 branques: Boicot, Desinversió i Sancions. En el Boicot és en la qual podem ajudar més, sobretot en la part de consum, no comprant productes elaborats a Israel. I ens ha dit com saber-ho. És molt fàcil: tots el productes elaborats a Israel el seu codi de barres comença per 729.

De les altres dues branques ens ha explicat diferents exemples que han portat a terme i la repercussió que han tingut.

El moviment global per a una campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) contra Israel fins que acompleixi amb el dret internacional i els drets del poble palestí va ser iniciat per la societat civil palestina al 2005 i està coordinat pel Comitè Nacional Palestí BDS (BNC). La campanya BDS és una estratègia que permet a la gent conscienciar-se per a assumir un paper actiu en la lluita palestina per la justícia.

Per acabar ens hem reunit amb Muayad Alayan, director de cinema palestí, qui ens ha explicat com de difícil ha estat i està sent fer la seva feina a Palestina per culpa de l’ocupació israeliana. Tot i així ja ha aconseguit grabar 2 llargmetratges de les quals ens ha mostrat els tràilers i ens han encantat. A part de la seva experiència personal també ens ha exposat com està el món del cinema a Palestina. Després de la seva xerrada hem vist com ell i altres cineastes han assentat les bases, i això dóna esperança aquest món a Palestina.

Amb ell hem acabat i després hem tingut una estona de descans fins l’hora de sopar. Hem menjat i cap llit que demà a ens hem d’aixecar molt molt d’hora!

Anuncis

Resistir forma part de la naturalesa humana

Dia 4.

Avui dijous, portem quatre dies a Palestina molt intensos coneixent diferents organitzacions que ens expliquen la situació política i social, com també la història palestina. Ens sentim, després d’aquests dies, que comencem a assumir la violència estructural que es viu als carrers. Tal com ens explicava Sorida Hussein, directora de la organització WATCH, la ocupació israelí construeix cada una de les vides a través de la violència sistemàtica, i aquest fet, pot ser la llavor d’una cultura.

L’objectiu de WATCH és acompanyar que les persones puguin ser lliures d’esperit, de ment i de cor en una terra que actualment està ocupada, partint de la base que aquesta pot ser alliberada, però mai ho serà per un cos ocupat. Hussein, comenta que no es pot donar una alliberació sense l’altra. És de resaltar que aquesta organització està composta només per dones, i no és per casualitat, sinó per creença política. El treball d’aquestes dones consisteix en fomentar que les dones palestines estiguin presents en la lluita per l’alliberació del seu poble, i resalta que resisteixen no només a l’ocupació israelí, sinó també, al patriarcat. Aquesta situació té una complexitat que només s’entén vivint-la.

En un altre moment del dia, hem tingut la oportunitat de conèixer Addemeer (“consciència” en àrab), una associació que treballa pel suport a les preses polítiques. La directora ens ha transmès la inseguretat i la incertesa que pateixen les palestines per les detencions arbitràries (detenciones administratives, com li diuen) i condemnes per l’estat d’Israel. A part, parla de múltiples tortures i violacions dels drets humans que incompleixen els drets internacionals. Les lleis són desiguals i discriminatòries. Ens posa l’exemple que si una palestina llança una pedra a una israelí equival el mateix temps de condemna que si una israelí asesina a una palestina.

Parlar de drets humans a Palestina és emocionalment difícil, ja que dia rere dia son vulnerats. Al-Haq.org documenta tots i cada un d’aquestes vulneracions i les comunica en l’àmbit local i internacional, però no hi ha cap resposta al respecte. L’estat d’Israel cada cop va guanyant més terreny i segueix impune, borrant l’identitat i la història palestina, mentres explota els recursos naturals amb benefici propi, i bloqueja l’accés al poble palestí als aqüífers, al mar mort (on s’explota una gran quantitat de minerals), a la Vall Jordana, i fins i tot, a les pròpies terres de propietats palestines. Ens podem trobar colònies jueves a tot Cisjordània i comencen en zones estratègiques, com al voltant de Jerusalem, bloquejant, així, l’accés i la lliure mobilitat.

Per finalitzar, acabem recordant el moment on el nostre guia palestí ens comparteix que ell està més a prop de trepitjar Barcelona, que del poble que en aquell moment ens assenyala des de dalt d’un turó, ja que hi trobem una colònia jueva que el travessa.

IMG_20180816_164627_325

Fotografia de @artaldea_ar

Ramallah

Dia 3

Avui hem anat a Ramalla a conèixer l’experiència i la feina d’una organització que treballa en la defensa dels drets dels infants palestins presos per l’Estat d’Israel. La DCI (Defense for Children International), és una organització fundada l’any 1991 en veure, per part d’un pres palestí, com vivien els infants dins la presó. Un primer objectiu fou el de documentar tota aquesta informació i legalitzar totes les dades que s’anaven recopilant al respecte. A mesura que l’organització anava creixent i evolucionant com a tal, van començar a documentar tota la violència que exercia tant el govern israelí. La DCI és una organització autònoma tant a nivell de programa com de finançament, tot i ser internacional.

L’inici de la xerrada ha estat molt vivencial i ens ha donat una panoràmica de quins són els mecanismes de violència que s’apliquen contra els infants palestins. La Ruba Awadallah, treballadora de l’organització, ens ha explicat la realitat exemplificada d’un infant detingut: d’aquests (de 12 a 17 anys), el 50% se’ls emporten de casa seva de nit, preguntant-los pels seus pares o, pel contrari, havent de veure com els torturen davant seu. Aquest fet crea a aquests infants un trauma, no només pel moment que han de viure, sinó també per la relació posterior que tindran amb la seva família. D’aquesta manera, organitzacions externes ofereixen suport psicològic per aquests infants, dels quals, la majoria, en un principi, tenen dificultats d’explicar cap de les vivències tingudes dins la presó.

Aquest és el procés que utilitza l’estat d’Israel a l’hora d’executar les detencions, les quals tenen un objectiu estratègic de control i que cap cas és aïllat. Els infants no tenen cap assessorament legal abans de l’interrogatori i els hi fan firmar un full sobre els seus drets que en prou feines poden entendre tenint en compte el cansament i el previ maltractament. La finalitat és que confessin mitjançant diferents abusos com el sexual, l’oral i el psicològic. Si no parlen, utilitzen el règim d’aïllament.

Entre uns 500 i 700 infants palestins de mitja cada any passen per les corts militars, per motius com insultar un militar, tirar pedres (en un 70%), manifestar-se, reunir-se, tenir parents de Hamàs…tot un seguit de casos que, de ser certs no mereixen presó i, en segon lloc, que no es donarien si aquests infants no estiguessin en un context d’ocupació.

El caràcter repressor de l’Estat d’Israel té com a objectiu la neteja ètnica del poble palestí i, aquesta es materialitza de diferents maneres.Una d’elles és atacar a la població més vulnerable com són els infants i d’aquesta manera violar la Declaració de drets dels infants que l’ONU va aprovar per unanimitat l’any 1951.

A mig matí, de camí al camp de refugiats Shufat a Jerusalem, ens hem topat amb 2 Check-Point. En un dels controls un militar ha arribat a introduir-se a l’autocar per fer un escàner visual de qui hi havia. Ens han preguntat d’on érem i on anàvem en llengua hebrea i quan li hem repòs que sols parlàvem àrab o anglès ens ha provocat dient que érem  a Israel i com no sabíem hebreu. Els Check-Point és un altre dels mecanismes que l’Estat Israelià utilitza per controlar la vida dels palestins impedint-los la lliure mobilitat i fent-los sentir que no tenen control de les seves vides ni del seu temps. Aquest assetjament té com a finalitat l’esgotament dels palestins perquè marxin a viure a altres ciutats o països.

Quan hem arribat al camp de refugiats, un grup de 15 persones ens ha rebut des de baix de l’autocar amb molta il.lusió i amb moltes ganes de conèixer-nos. Aquest grup de gent formava part la UNRWA, l’agència dels refugiats  palestins de les Nacions Unides. Ens han fet un petit recorregut per diferents instal.lacions del camp. En un primer moment, ens han dut a la seva seu i ens han fet una petita introducció de la seva organització i del camp de refugiats. Seguidament hem anat a l’hospital del camp i ens han comentat que allà hi acullen i ajuden a qualsevol persona, fet que ajuda a que estiguin molt ben integrats dins la comunitat. Després hem visitat l’escola, un espai que ens ha agradat especialment; ens han parlat dels tallers de hip-hop (veure el vídeo enllaçat) que feien amb els infants, amb l’objectiu d’empoderar-se a través de l’art i  transformar les vibracions negatives a positives (parlant de l’estil de vida al camp, de les drogues, de Jerusalem…). Finalment hem visitat el Disable Child Center, un centre on tenen cura dels nens i nenes, de 8 a 14 anys, amb diversitat funcional i que fou fundat en adonar-se que eren infants que quedaven exclosos de la comunitat i que tenien unes necessitats específiques.

Després del gran plat d’arròs amb pollastre que ens han preparat, hem compartit una xerrada-debat del WUCP (Workers Union Coalition Palestine), un sindicat que treballa amb voluntaris sense alliberats i que nasqué amb la voluntat de resoldre alguns dels problemes generats per l’Estat d’Israel (bombardejos a Gaza, la doble nacionalitat a la ciutat de Jerusalem, l’expropiació dels diners que se’ls hi fa a les treballadores palestines…) i amb l’objectiu de fer el que els altres sindicats no feien (promoure eleccions, lluitar pels drets dels treballadors, fer formacions a partir de tallers i xerrades…). Ens han parlat dels tres problemes bàsics que tenen actualment les treballadores palestines:

  • Dificultats de moviment per anar a la feina (6 treballadores van morir accedint als seus llocs de feina).
  • Congelació de les lleis palestines pel que fa als drets laborals.
  • Falta de conscienciació a l’hora de saber que tenen drets com a treballadores.

Tot i els problemes que tenen dins dels seus llocs de treball (discriminació en el sou, males condicions d’higiene i seguretat, falta de compliment de lleis com la jubilació, fer-los fora de la feina si van a judici, cobrar menys del que els hi posa al contracte…), lluiten amb totes les forces mitjançant comitès d’advocats, de dones i de mitjans.

Finalment, ha estat molt gratificant poder escoltar a una dona explicant la seva experiència des de la seva posició de dona treballadora (només el 19% de les dones treballen) i ens ha parlat de la doble discriminació que aquestes pateixen: la discriminació com a treballadores palestines i la discriminació generada per les pròpies lleis de tradició palestina.

Hem acabat acomiadant-nos fent-nos fotos grupals i fent un intercanvi de contactes amb la finalitat de seguir treballant amb elles des d’una perspectiva de classe i de gènere, a nivell internacionalista.

 

 

 

 

Jerusalem

Dia 2

Hem començat el matí passant pel Check-point 300, una altra mostra evident de l’ocupació i el control dels colons que impedeix la llibertat de moviment a les palestines. Aquest Check-Point es troba a Bethlehem i és obligatori el seu pas poder sortir de la ciutat. A primera hora del matí es formen llargues cues on les persones han d’esperar durant hores per poder passar. El fet d’accedir per aquest espai ens evidencia un cop més la violència de l’Estat d’Israel i els nostres privilegis com a persones blanques i europees.

Un cop passat el Check-Point ens hem dirigit a la ciutat de Jerusalem on hem fet una ruta geopolítica explicada per un guia palestí nascut a la ciutat.
En aquesta ruta hem passat pels diferents barris de la ciutat de Jerusalem. Hem pogut comprovar l’alt nivell de militarització de la ciutat on és normal la convivència amb la policia amb armes d’assalt, l’exèrcit, les forces especials, la seguretat privada i càmeres de videovigilància amb capacitat de reconeixement facial i ocular; el que permet la investigació i persecució de les palestines, tenint accés a les dades personals, xarxes socials, missatgeria, etc.

Hem recorregut els carrers reconeixent les cases que han estat expropiades a les palestines per l’estat d’Israel i per tant expulsades de la seva terra sense dret a retorn. A més, l’estat sionista, només aprova un 1,4% dels permisos de construcció a les palestines, mentre que alhora aprova el 98% dels permisos sol·licitats pels jueus. Són evidents les diferents eines que utilitza l’estat racista envers les palestines per expulsar-les de la ciutat de Jerusalem, exercint violència directa o indirecta per tal de fer-les fora i seguir legitimant l’ocupació. Se’ns ha fet evident l’exclusivitat que tenen els jueus per viure en barris jueus no mixtes, al ser impossible comprar o llogar una propietat si no ets jueu, mentre que la resta de barris no tenen aquestes restriccions.

La violència no és solament palpable visualment sinó que administrativament també reben molts atacs.
Les persones palestines són considerades migrants de Jordània (encara que no hagin trepitjat mai aquest territori) amb un permís de residència permanent que necessiten per viure allà, tot i portar generacions vivint a Jerusalem. Això provoca que les persones visquin amb permanent pressió i episodis de violència resistint al que serien els desplaçaments forçosos invisibles; amb els que regularment són expulsades famílies o petits grups, facilitant que sigui pràcticament invisible, sense repercussió mediàtica i amb total impunitat per l’estat d’Israel.

A mitja tarda ens hem reunit amb Meir Margalit, un exregidor jueu de l’esquerra sionista, que va estar al govern com a responsable de la regidoria d’assumptes palestins i va ser activista en contra de la demolició de cases de les palestines.
Hem pogut conèixer de primera mà el seu projecte, discurs polític i la seva perspectiva dels fets ocorreguts històricament on destaquem diferents aspectes:
La seva participació en el govern va fer que l’estat d’Israel passés d’enderrocar 120 cases a l’any a 20. En l’actualitat enderroquen dues-centes.
El seu projecte polític es basa en cre dos estats diferents anomenats Palestina i Israel per dotar-los (principalment a Palestina) d’estructures d’Estat. Es reconeixeria la unificació de la ciutat de Jerusalem amb dues municipalitats, essent així Jerusalem capital de Palestina i d’Israel i tornant a la situació geopolítica del 1967.
El recolzament de la ciutadania al projecte de l’esquerra sionista és pràcticament residual, on aquests últims anys han perdut força al parlament (de 10 a 5 de 120 representants) i les principals organitzacions de carrer han anat desapareixent progressivament.
Respecte al dret al retorn, l’esquerra sionista defensa que aquelles persones palestines que van ser expulsades siguin indemnitzades econòmicament i amb noves terres NO habitades, impossibilitant als palestins a tornar al que foren les seves cases.
Diu que molt probablement dintre de 10 anys l’alcaldia de Jerusalem sigui per una persona palestina a causa del creixement (segons ell, ara el 40% i augmentant) de la població palestina a Jerusalem, el que provoca mesures més violentes per part de l’estat d’Israel per tal d’impedir tal cosa i perpetuar l’ocupació.

Tot i el discurs reconeixent les violacions al poble palestí, posicionant-se en contra dels assentaments de jueus i de totes les vulneracions de drets al poble palestí, acaba per ser un discurs contradictori que legitima l’ocupació d’Israel fins al 67, on tot i saber les conseqüències d’aquesta, cita textualment “si em trobés en l’any 1948 faria les coses igual i després me’n penediria”, on amb el despotisme, el paternalisme i la demagògia ha intentat teixir un discurs i una idea que quedava molt lluny de la realitat del poble palestí i de l’ocupació d’Israel que no ha deixat indiferent a ningú.

Ens quedem amb la frase amb la qual el nostre guia s’ha acomiadat de nosaltres:

” L’ocupació no és només un conflicte de Palestina, si no és un conflicte internacional”

Beit Sahour i Bethlehem

Día 1

IMG_20180813_123436_846.jpg

Comencem ben d’hora al matí amb una xerrada introductòria de la mà d’un dels dos guies que ens acompanyaran aquests dies per conèixer la realitat de Palestina, el seu context geopolític actual i els orígens del conflicte. Amb ell hem partit de la Nakba, com l’anomenen les palestines (que significa ‘Catàstrofe’ en àrab) quan a l’any 1948 i fins inicis del 1949 es crea l’anomenat Estat d’Israel. Aquest era l’objectiu del moviment sionista, formar un estat jueu com molt bé diu el seu lema “una terra sense poble, per un poble sense terra”. El guia palestí també ens ha explicat la situació en els territoris ocupats.

Gaza és una àrea totalment bloquejada per Israel i Egipte, té una superfície de 300 km² i hi viuen 2.000.000 de palestines. És una de les zones amb una densitat de població més elevada del món. La situació en aquest territori és inhumana, si vulneren tots els DDHH: 4 hores d’electricitat al dia, no tenen xarxa d’aigua potable (depenen de l’entrada d’aigua provinent d’Israel), bombardejos a diari, manca d’aliments i combustible, inexistència de serveis bàsics com educació i sanitat.

Cisjordània té una superfície de 5.500 km² i està dividida en 3 àrees:

  • Àrea A: governada per l’Autoritat Palestina civil i militarment.
  • Àrea B: govern civil de l’Autoritat Palestina i sota control militar israelià.
  • Àrea C: A mans del govern d’Israel tant militar com civil. Aquesta ocupa el 60% de Cisjordània.

Després d’aquesta introducció hem anat a donar una volta en bus a Beit Sahour. Allà hem pogut veure aquesta divisió en diferents àrees mitjançant el mur i totes les expropiacions de terrenys a palestines per a fer-ne assentaments de colons jueus.

La legislació internacional  diu que s’han de respectar les lleis del territori ocupat. Israel sap jugar molt bé les cartes  i per fer veure que compleix la normativa internacional utilitza lleis de qui han governat prèviament el territori palestí: Jordània, Imperi Britànic i Imperi Otomà per expropiar “legalment” territori palestí.

Per exemple, una llei otomana deia que si unes terres no eren conreades durant 3 anys passaven a mans del príncep. Israel s’agafa a ella i es queda terres de les famílies palestines que no poden conrear les seves terres, pel fet de no poder-hi accedir, ja que al mateix Estat d’Israel no el hi permet d’anar-hi.

Seguidament hem anat a veure el mur de formigó que separa Bethlehem en dos i recorre tot Cisjordània separant la Palestina sota control de l’Autoritat Nacional de l’ocupada.El mur és molt imponent amb els seus 6 metres d’altura plens de graffitis que reivindiquen la llibertat i honoren a les lluitadores. Però tot i les magnífiques pintades en el seu pas mata espais que eren plens de vida.

Ja a la tarda, després de dinar hem anat a visitar a Basil Center, una organització que treballa per la defensa i protecció de totes les desplaçades i refugiades palestines.

Un cop acabada la visita hem anat a Aira Camp, un camp de refugiades, on hi viuen 5.000 palestine. El que un dia va ser un camp ple de tendes s’ha convertit en un barri més de Bethlehem amb cases de formigó. Hem passejat pels seus carrer mentre el nostre guia ens explicava la història de les persones que hi viuen després de 70 anys d’haver d’abandonsr  les seves cases per instar-se en aquest camp que avui els fa de casa. A Aira Camp no perden l’esperança de tornar als seus pobles. A l’entrada hi tenen una gran clau, la clau de la llibertat.

Cansades hem arribat  a l’hotel, on hem pogut gaudir de makluba (arròs, fideus, verdures i pollastre) per sopar i a dormir que demà continuem!

Protegir la terra!

Dilluns 21

Avui ha estat un dia de compartir; compartir el treball, converses, la taula…

El dia ha començat com un dia de treball; treball dur, que per a les palestines és el pa de cada dia. Hem passat el matí amb un modest agricultor palestí preparant la terra per a poder-hi conrear l’any vinent. El propietari d’aquest terreny -que ha quedat a l’altra banda del mur que delimita el districte de Bethlehem- es dedica a conrear oliveres. Concretament, el que hem fet ha estat ajudar a construir un mur de pedra i desherbar una feixa.

Aquí, treballar la terra és un símbol de resistència, quelcom que cal fer per a protegir-la. El motiu és que l’Estat d’Israel s’acull a una llei que permet expropiar els terrenys de les palestines més fàcilment quan no hi ha cultius. Per tant, treballar el terreny i conrear-hi és tractar d’impedir el robatori de la seva propietat. A més a més, a llarg termini, els murs de pedra com el que hem construit avui esdevindran un mitjà per a la reserva d’aigua.

Sota la calor típica d’un país àrab i entre bromes, hem construit tota una paret seca i hem deixat la nostra emprempta, que durarà moltes generacions!

Després del cansament, arribava l’hora de dinar. Hem anat a dinar amb la família d’una de les persones que ens acompanya dia a dia. Ha estat un dinar tradicional palestí i amb molt bona companyia! Malgrat la opressió que pateixen les palestines, també hi ha vida, i al voltant de la taula, preparada amb la hospitalitat que les caracteritza, hi ha riures i rialles.

Per la tarda, hem assistit a una conferència sobre la situació de les persones de religió drusa, una realitat dins la situació de Palestina que era, per a nosaltres, poc coneguda. Les persones druses pateixen la mateixa discriminació que la resta de palestines, tot i que la seva relació amb l’Estat d’Israel té algunes particularitats. Aquest al.lega i defensa vincles històrics i religiosos entre el judaisme i els origens d’aquesta minoria religiosa per netejar la seva imatge.

Un dels exemples de les diferències entre les druses i altres palestines és que, de la mateixa manera que les israelianes, han de fer el servei militar obligatori. Ara bé, tot i els intents de visibilitazar la inclusió de les minories, la realitat és que les druses pateixen un tracte pejoratiu. Dins l’exèrcit han de demostrar més entrega, ser més lleials al sistema i les dificultats per a eximir-se són majors. Per aquest motiu, entre la comunitat drusa hi ha un elevat nombre d’objectors, persones que es neguen a fer el servei militar per a motius polítics.

Una altra eina de manipuació que perpetra l’Estat d’Israel es troba en el sistema educatiu, doncs hi ha tres currículums diferents en funció de la ètnia (jueus, àrabs i druses).

Amb tot, acabem el dia.

Cansades, però seguim construint i denunciant!

Hebron, setge militar

Avui ens dirigm cap a Hebron, però abans parem a visitar la comunitat de Susya. Allà ens rep l’alcalde de la comunitat, qui ens explica la situació precària en què viuen i com l’ocupació els ha obligat a marxar de casa seva i ara han de viure en tendes sense accés a aigua corrent ni electricitat. Tot i les dificultats que els hi imposa l’estat d’Israel elles estan determinades a romandre i seguir vivint a les seves terres.

Una vegada a Hebron, ens espera el guia que ens acompanyarà durant tota la jornada i comencem visitant el recinte de la Tomba dels Patriarques, lloc sant per les tres religions abrahàmiques i l’accés del qual està fortament controlat ja que musulmanes i jueves han d’entrar per llocs diferents.

La situació d’Hebron és molt complicada i percebem la duresa de l’apartheid des del primer moment. Com que és una ciutat santa també pels jueus, tenen la voluntat de fer-se amb el control i hi ha zones especials al mateix centre que la divideixen en dos: la zona on hi ha colons i la zona on encara no s’hi han establert. En haver-hi aquestes colònies establertes al propi centre justifica la forta presència militar a la ciutat provocant que la sensació de setge i tensió siguin constants. De mica en mica, la repressió i la militarització dels carrers han provocat la degradació de barris que abans tenien molta vida.

Vam ser testimonis d’un clar exemple de la impunitat amb què actua l’exèrcit israelià tancant completament un barri sencer i impedint l’entrada i la sortida de les veïnes engarjolant-les com si fossin animals. Lamentablement, el nostre guia ens va explicar que aquesta és una situació bastant habitual.

Una altra mostra de la degradació del teixit social dins aquesta ciutat s’exemplifica amb el mercat on hi ha un munt de parades tancades a causa de la hostilitat dels colons que viuen pròxims al mercat. Aquest mateix mercat està cobert per una reixa al sostre per protegir a les palestines dels atacs dels colons.

Abans de marxar visitem la part de la ciutat que es troba sota l’Autoritat Palestina plena de vida i  activitat als carrers, en contrast amb l’hostilitat i control que es viu en les zones pròximes a les colònies.

Al vespre, per desconnectar i passar una estona distesa acudim al Shepherds Beer Fest on actuen grups locals i serveixen cervesa palestina. Passem una molt bona estona que fa que ens cohesionem més com a grup.

Tulkarem: una ciutat tòxica

Descansades del working day d’ahir, avui hem agafat el bus a les vuit per dirigir-nos a Tulkarem.  Després d’un viatge força llarg hem arribat al nord de Cisjordània on ens esperaven les representants del Social Work Comitte per parlar-nos sobre la seva activitat a la regió. D’entrada ens han agraït molt la nostra presència, ja que es tracta d’un lloc on no arriben gaires persones internacionals degut a l’aïllament que l’Estat d’Israel ha provocat. Admirem la seva tasca en la defensa dels drets humans en l’acompanyament psicològic i l’ajuda humanitària malauradament necessària en un context d’opressió.

Més tard ens hem acostat a la Universitat d’Al Kadoorie, on ens ha rebut el degà. Allà hem après que va ser la primera Universitat construïda al 1930 com a escola superior d’agricultura i, tot i que havia format a grans càrrecs de la classe política palestina, a dia d’avui la Universitat es troba en una situació molt hostil. Al 2002, durant la Intifada, van construir el mur i un camp militar just al davant. Des d’aleshores, la interrupció de les classes i la invasió dels soldats israelians, els trets i l’assetjament han passat a ser freqüents a Al Kandoorie trasbalsant la realitat de les estudiants palestines.

Tot seguit el nostre estimat conductor ens ha portat a la zona industrial de Tulkarem, on 11 indústries israelianes – il·legals segons la llei internacional – contaminen amb gasos tòxics la població. En paraules del nostre guia, la zona ha passat a ser coneguda com a “carrer de la mort” per l’alt percentatge de persones amb càncer a la ciutat. Hem tingut l’oportunitat d’experimentar la dificultat per respirar a la zona més contaminada de Palestina. Ens ha impactat saber que detenen el funcionament de les fàbriques quan el vent bufa cap a l’anomenat “Israel” i que en canvi les deixen funcionar quan els gasos tòxics van a Cisjordània.

Sense saber molt bé com, ens hem trobat a la municipalitat de Tulkarem, on ens han rebut amb molta afectivitat i disposició. Hem compartit la sala amb l’alcalde i amb persones representants de diverses associacions socials. Com micos de circ, hem estat fotografiades mentre escoltàvem la presa de decisions del dia a dia del seu ajuntament. I quan estàvem gairebé congelades per l’aire condicionat i ofegades per la densitat de fum del tabac de la sala, ha arribat el súper Yasser i amb un yala, yala [som-hi, som-hi] ens ha rescatat per continuar el tour.

A continuació ens hem acostat a un dels checkpoints més importants i grans que connecten Cisjordània amb la Palestina del 48 (“Israel”). Es tracta d’una estructura enorme que recorda a una granja de bestiar i que entre les 3 i les 6 del matí no hi ha menys de 25.000 persones que volen creuar per anar a treballar. A més a més, s’impedeix el pas dels vehicles, amb la qual cosa les treballadores han de deixar els seus cotxes aparcats a Cisjordània. Després han de creuar el checkpoint amb el permís adequat que els dóna restringidament l’Estat d’Israel, i tornar a agafar un transport públic per arribar a les seves feines.

Afamades, hem anat a dinar per recuperar energies i ens hem tornat a posar en marxa per visitar la comunitat de Nazlat Isa, un poble dividit per la meitat pel Mur de l’Apartheid. Fins i tot em pogut veure varies cases que havien quedat rodejades i empresonades pel mur. Aquesta situació ha provocat la separació de famílies senceres que necessiten d’un permís per visitar-se i que es desperten cada matí veient el pervers Mur de la Vergonya.

Ja era hora de tornar cap a l’hostal, però ens hem demorat perquè ni tan sols l’autobús podia mantenir el ritme del nostre dia a dia. Tanmateix, a setanta kilòmetres per hora i patint a cada pujada,  una vegada més, el nostre conductor Khaled ens ha demostrat la seva habilitat per desafiar tota carretera.

kjbvcxd

Entrada a la biblioteca de la Universitat Al Kadoorie.

Nablus, la ciutat de la resistencia.

La jornada d’avui la passem a Nablus, una de les ciutats més antigues del món. En un preciós pati interior ens rep la Rauda, una dona que ja de bones a primeres transmet una profunda energia espiritual. Es una de les impulsores de l’Eternal Women Society, una associació de dones que treballa per a la llibertat, la igualtat i la democràcia. L’alliberament de la dona comença per l’educació, per això una de les seves tasques més importants és ajudar a les dones a finalitzar els seus estudis. A Palestina les dones es troben doblement oprimides, i per tant, han de fer front a l’ocupació i alhora lluitar per una igualtat de gènere real. Les dues lluites van lligades.

Un altre feina fonamental de l’associació és donar recolzament a dones de presos i dones que han perdut familiars durant els atacs per part de l’Estat d’Israel a la ciutat de Nablus. Creen un espai on les dones poden expressar el dolor, veuen que no estan soles i que entre elles es poden donar suport, i així canalitzar tot aquest patiment en força per seguir lluitant. Mentre la Rauda ens anava explicant tots els seus programes, anaven apareixent dones, ara una, ara una altra…totes anaven seient i la rotllana es feia cada cop més gran. Cadascuna d’elles ha compartit unes paraules amb nosaltres. I hem pogut comprovar que darrere de cada dona palestina s’hi amaga una dura historia.

Tenim ganes de seguir la tertulia amb totes elles, però malauradament ens hem d’acomiadar. El nostre guia, Mustafa, ja ens espera i abans de començar el tour geopolític, ens porta a tastar Kanafeh, un pastís de formatge espectacular i a visitar un antic obrador de sabó típic de Nablus, fabricat artesanalment a base d’oli d’oliva.

Tot seguit, comencem a passejar per túnels i carrerons, i com a introducció, Mustafa ens explica que Nablus es troba estrategicament situada, per això desde al llarg de la historia sempre han intentat controlar-la. També que es tracta d’una ciutat molt combativa ja que no triga en sumarse a la 1ra intifada (1987 – 1993). En aquest període, la inteligencia israelí intenta “comprar” fent promeses a persones palestines per a que siguin col·laboradores del règim i facilitin informació. Es van crear dos grups anomenats “Panteres negres” i “Àguila vermella” que es dedicaven a trobar aquestes persones i executar-les.

Durant la segona intifida, els atacs van ser molt durs. S’emportaven a nens i homes, llançaven bombes i destruien cases. Després d’una llarga resistència, amb el lema de “viu avui, lluita demà“, van decidir aturar-ho abans no destruissin la ciutat sencera i així poder transmetre l’exmple de lluita a les noves generacions.

 

 

 

La importància de la comunitat

Hui l’autobús no ens esperava a la porta. Anàvem a AIC, un centre social a prop del nostre hostal a Betlehem. AIC  va estar fundat per israelianes i palestines amb la idea de lluitar plegats per la justícia social, és a dir, per l’alliberament del poble palestí. A AIC es fan xerrades, kafetas i tot tipus d’actes socials pro-palestins per dinamitzar el barri. No hi ha dubte que l’existència d’espais així per al poble palestí  és crucial. Espais on ajuntar-se i agafar forces, on reivindicar la seua lluita i historia, on fer germanor i cuidar-se. Tot i així, AIC portava tancat un parell d’anys. Com arreu, el treball voluntari que ens permeten, fent les nostres vides plenes d’activitats interminables, té un límit i el límit dels voluntaris d’AIC va arribar fa dos anys.

Ara, amb forces renovades es plantegen reobrir el centre i ací és on entra en lloc Huriya. Hem tingut l’honor que ens demanen posar AIC a punt per tornar-ho a obrir. Així, amb les piles carregades i la força de qui sap que està donant un cop de mà als companys de lluita, hem arribat a AIC a les 9 del matí. Treure la pols, reordenar mil capses, pintar i arranjar el jardí, tasques que hem fet amb alegria i que ens han deixat exhaustos. Açò si, no han faltat les paradetes obligatòries cada dos hores per compartir el cafè àrab que ens ofereixen amb la generositat que els caracteritza.

Encara amb les cares plenes de pintura i un poquet marejats per les olors fortes de l’aiguarràs, hem atès una xerrada al propi AIC.  Nassar Ibrahim li ha tornat a posar paraules a l’opressió que pateixen els palestins, esta vegada amb perspectiva internacional. Insistia que el conflicte no era una cosa a entendre només a Palestina, sinó a nivell internacional. Les critiques als governs europeus i  la perspectiva internacionalista de Nassar ens ha obert una mica més els ulls i el nostre cervell, malgrat el cansament físic, ha fet un click més.